LLISCA a BarcelonaL’alba despunta i la cita és imminent. Treure el nas per la finestra i descobrir que el dia és idoni pel desplaçament. Sortir de casa amb temps per arribar d’hora, prendre’s un cafè i preparar-se per enfocar la jornada amb bones sensacions. O bé, arribar prou aviat però no trobar on aparcar fins a darrera hora. Fins i tot, agafar els carrers en contra direcció segurament obsedit per ser-hi quan abans millor… sense tenir en compte altres que el seguien i que es perden ben a prop de l’objectiu. Però també n’hi ha de més tranquils, que arriben justets perquè tampoc cal precipitar-se i segur que no hi haurà cap problema. O aquells que, enduts per la xerrera dolça del matí, es passen les parades de metro o tren: ai las! I els confusos que, menys mal dels mòbils, han de trucar perquè no saben ben bé quina sortida del metro és, si la de l’esquerra o la de la dreta, que tampoc és cap solució saber-ho perquè desconeixen el barri.

I, mentrestant, el Miquel arreplegant taules d’on sigui, col·locant-les i improvisant els darrers detalls. Encabir tanta gent en un espai un xic petit però acollidor i semblar que sigui el millor de tots… això només està a l’alçada dels més grans. Un espai que es va omplint, per fi, perquè totes les línies disperses que s’iniciaven des de tants indrets geogràfics diferents havien de tenir un punt únic on confluir. I allà tots hi vam anar. A l’hora. Per jugar. Per gaudir.

Ara, després de transcorregudes tres jornades, ja es pot dir que tots els equips i totes les seus han presentat les seves millors vestidures. Els uns per no voler perdre’s cap encontre, les altres per oferir-los el seu esforç i el seu servei. Quina conjunció més harmoniosa!

I com sempre, arribada l’hora; màxima tensió, dits que freguen mentons, polzes que aguanten barbetes, cames neguitoses que martellegen el terra, llavis autònoms que gesticulen, bolígrafs sords que colpegen braços i cuixes, mirades que es perden entre els dubtes del pensament. I als taulers; una bona jugada, un canvi de fitxes, un scrabble escarransit, un comas, un zero, potser una centenària… i fins i tot un nònuple!

Al final, amics i contrincants, retrobats per tercer cop, deixen l’empremta de formes talment diferents. Mentre uns encapçalen la classificació, altres debuten fins engrossir la nòmina de jugadors que han participat fins a 39. Hi ha qui experimenta el sabor de la modèstia, d’un gust suau, no sempre plaent, però en cap cas amargant. Comiats i arreveures emplacen la concurrència a la darrera jornada, a Molins de Rei, on en sortiran els campions de la primera edició de la LLISCA.

Barcelona rep la LLISCA
Etiquetat a:

Un pensament en “Barcelona rep la LLISCA

  • 8 de maig de 2013 a les 12.37
    Enllaç permanent

    Una crònica estupenda. No se t’ha escapat cap detall. Moltres gràcies i enhorabona.

    Respondre

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *